Anatomia de Grey

Hi ha sèries que et fan riure, altres plorar, i altres simplement t'enganxen gràcies al seu quasi inexistent però inquietant argument. Totes elles, això sí, tenen una cosa comú, i és q combinen il·lusió amb desgràcia...

Grey's Anatomy, va començar bé... va anar a millor ( fins i tot li va pendre l' EMMY a House, com a millor sèrie dramàtica i va guanyar un Golden Globe)... i ara, un cop he vist l'últim capítol de la tercera temporada, puc dir que va malament. Ha arribat un punt en que tot... ABSOLUTAMENT TOT són desgràcies.

La setmana passada ( si no m'equivoco) es van passar per cuatro dos dels capítols més vistos de la sèrie... 'seis dias ( parte 1 y 2)' ... en ells hi podem veure la protagonista de la sèrie, passant un mal moment, tal que s'intenta suicidar ( bé... d'acord, no s'intenta suicidar, però no fa res per evitar-ho) doncs des d'aquest moment, endevant... tot pren aquest to negre-gris de depressió i de constant agonia de tots els personatges. Com si una mena de virus de la mala sort s'els haguès escapat d'un dels seus quiròfans.

Normalment, els finals de temporada acostumen a ser un dels punts més àlgids de les sèries, més que res per a motivar l'audiència... però aquest final, és totalment decepcionant i desmotivador. I això que hi ha una pròxima temporada ( que ja està firmada) i també hi ha un spin-off amb la Dra Addison Forbes Shepperd com a protagonista ( tb firmat i amb dos capítols introductoris dins de la 3ra temporada d' Anatomia de Grey : ' the other side of this life (part 1 and 2)') ... però ho han fet de tal manera que no estic massa convençuda que cap de les dues funcioni l'any que ve si aquest tel negre no desapareix.

Amb aquest post, a part de començar una nova branca del meu blog dedicada a la crítica de sèries de tv, només us vull avisar, que aquesta, s'ha convertit en una sèrie tansols apta per gent amb moltes ganes de viure, o amb moltes ganes de plorar.