L'Àngelus

Hi ha imatges que t'acompanyen tota la vida, records, alguna foto antiga que sempre recordes i no saps pq, escenes d'alguna pel·lícula o simplement quadres.

la meva família sempre ha estat molt dotada per a les arts plàstiques ( tots menys jo, que fins i tot el típic dibuix aquell de 'con un seis y un cuatro, aqui tienes tu retrato' sempre em quedava malament). I sobretot, els meus avis han estat els que han pogut 'explotar' més aquesta capacitat.

Al meu avi li encanta pintar paisatges, i la meva àvia li agrada intentar reproduïr quadres que per algun motiu o altra, li agraden. Un d'aquests quadres és L'Àngelus de Millet, conegut per tothom arreu del món... un quadre que ma àvia ha intentat reproduïr un centenar de cops ( amb més o menys gràcia) i q jo ja des de ben petita veia sempre que entrava a casa seva. Sempre ha estat al mig del passadís, fins i tot tinc els meus dubtes que no hi fos abans que es construís l'edifici....

Sempre m'havia sorprés que a ma àvia li cridés l'atenció un quadre que de fet, i amb perdó de tots els que hi enteneu... tampoc no es res de l'altra món... i no ho entenia... però sempre m'havia provocat un cert 'repelús'( perdoneu la patada al diccionari), una sensació de buidor i de por que em glaçaven, i no ho vaig entendre fins que ja de més gran, algú em va explicar què és el que veritablement feien aquests dos pagesos...

mentre m'ho explicaven, els meus ulls de nena encara veien dos pagesos que miraven amb tristesa el cistell mig ple de fruites, potser pq no estava ple del tot i per tant la collita no havia estat prou bona, o potser per qualsevol altra cosa, però no li donava més importància... però la vena em va caure dels ulls quan em van explicar que Dalí, fruit de la seva obsessió pel quadre, havia fet passar l'original per una màquina de rajos-x i havia descobert que sota el cistell, hi havia una primera capa de pintura, original, que deixava entreveure un taút petit.

els pagesos no ploraven la terra erma, ploraven el fill.

llavors vaig entendre el pq d'aquelles esgarrifances al veure el quadre... la meva innocent apreciciació de la pintura va canviar en aquell moment. El quadre era perfecte, ja que fins i tot sense entendre'l del tot, aconseguia transmetre el seu missatge i aconseguia fer.te arronsar devant seu.

no sé pq us explico això avui, alguna cosa me l'haurà fet recordar, suposo pq com ja he dit al principi, és una imatge que m'ha acompanyat tota la vida, l'he vist de nena, i ara encara quan vaig a veure els meus avis allà està... esperant recordar.me que no tot és el que sembla.